Potser no va ser la decisió més encertada però es va llançar als meus braços davant de tothom i després em va besar. Jo descalça ensenyava els primers passos de salsa quan va succeir, vaig sentir pessigolles a la panxa va ser lo més bonic que m’havia passat mai, i va ser lo últim que vaig sentir perquè quan se’m va tirar a sobre ho va fer tan fort que els dos vam caure a terra de tal mala manera que em vaig desmaiar. No sabria explicar del tot allò que vaig sentir però si que podria dir que mai més ningú m’havia fet sentir una sensació tan estranya, vaig ser transportada al país dels somnis, i quan em vaig despertar em vaig adonar que tot allò havia estat real. Aquella persona acabava de pujar al meu tren de la vida i des del primer moment vaig estar segura que aquella persona mai en baixaria. Hem passat moltes aventures des d’aquell moment, bones, dolentes i meravelloses, sempre al seu costat. I no, mai m’he separat d’aquella persona i això que ja tinc noranta anys, em passat moltes coses junts des de que teníem vint anys, des del primer petó. Aquella persona, o més ben dit en Cesc, segueix al meu costat. Ell no ha baixat mai del meu tren de la vida, hem passat moltes estacions junts, on molta gent ha pujat al tren i encara més gent n’ha baixat. Encara recordo alguna aventura que vam passar al desert dels caminants, un poble desèrtic, on qui hi va ha de passar caminant per no fer soroll, ja que hi habiten moltes bèsties i no es tracta d’anar-les molestant, en aquell llarg trajecte a peu ens vam perdre i juntament amb uns caminants que passaven per allà que també s’havien perdut vam trobar el camí. Aquesta carta l’escric per tot aquell que no es cregui que el tren de la vida existeix, perquè si que existeix. Però sobretot l’escric pels meus fills, néts i nebots i per totes les generacions següents. Perquè vegin que amb una mica de fe i esperança tot s’aconsegueix. I potser no va ser la decisió més encertada però va ser la millor.
                                                                                                      Ada Sitjar

La soledat i jo

Tot està fosc aquí, tot em fa mal on estic.

No puc trobar la manera de descriure-ho.

Un passeig amb vistes al mar.

Si el veieu per allà feu-li arribar

que el meu amor encara està, l’únic que faig és ocultar-lo.

Què faria ell si ho entengués?

Què faria?

Ara les meves paraules fredes s’han esfumat,

no vull ferir-te si te las dic.

No crec que ho entenguis

Perquè ningú ho entén.

Sola amb un hivern sense sol.

Sola amb la soletat.

                                                          Núria Nevot

Llums de colors

T’estimo,

T’estimo com qui no vol estimar,

T’estimo com la pau a l’harmonia,

Com les decepcions a les solucions,

com la mentida a la veritat.

T’estimo,

Com l’engany a l’error,

Com la punxa a la pell,

Com el buit a l’interior

Com l’espasa dins meu.

T’estimo,

T’estimo,

Els canvis necessiten temps

Jo et necessito a tu

Un camí sense caminant

Un final distant.

T’estimo,

Et portaria a la lluna

Però a causa dels errors,

La mar m’arrossega,

No vull passar al costat obscur,

Tu em fas sentir colors.

Et demano perdó, per tot el mal fet

Per tots els plors sense consol

Per les llàgrimes vessades,

Per anar pel mal camí.

                                                                                                    Marta Torruella, 3r A

Un parell de poemes

T’enyoro..

Te’n vas anar

amb aquella força indestructible,

amb aquell carácter admirable…

que ens feia aixecar-nos

cada dia amb aquell

somriure d’oïda a oïda.

                                        Raul Algar

Cent moments

Amb un mateix principi…

amb cent finals

tots al teu costat.

Una vida per recorrer,

cent moments per compartir

juntament amb mi.

                                      Raul Algar

Tardes al galliner

Podia sentir

l’olor d’aquella

fantàstica Margarida,

tant bonica

com la senyora Aïda,

era magnífic poder

gaudir d’aquell plaer,

em recordava

a les tardes al galliner.

Com un nen

Sóc el nen que té un batec de mantega, el nen que tot ho supera

però busco una sensació, que no sigui sempre la mateixa,

porto una espasa clavada al  meu cor

perquè tot el que desitjo és el teu tresor,

necessito més amor, necessito la meitat de la causa dels meus plors.

Sóc el nen que sempre te’l trobes dormint a les estrelles,

sóc el nen que t' enyora quan  somia que li robes un bes,

buscant el teu somriure, volant mil aventures del revés.

El nen que desitja estar amb tu per mostrar-te una escapada,
el nen que de nit obre les ales per deixar-te hipnotitzada,
el nen que de nit llença senyals per dir-te que  li agrades.

tot això només amb mirades,

tu i jo no necessitem paraules.

                                                                           Pau García, 3r C

La bandera perfecte

Verd, vermell i gris.

Uniformes, sang i pols.

Tres colors

amb descripció de guerra,

                    que junts formen la bandera perfecte.

                                                                      Jordi Mimbrero, 3r C

La nina de porcellana

LA NINA DE PORCELLANA

En algun racó

ens mengem la claror.

Per algun descuit

que intenta omplir el buit

Potser hi alberga la por,

en aquella gèlida olor.

Perquè vol que  l’atrapi,

que atrapi aquell qui fuig,

atrapi al qui s’atura,

al qui s’amaga

però se l’entreveu,

i al qui no mesura.

Potser serà el record;

dels moments,

de les enyorances

i de les esperances.

I potser existeix la por

en aquella gèlida olor.

Perquè l’oblit

prengui el poder,

i la nina de porcellana

continuï en aquell desert,

on hi veu la màgia

del que és incert.

                                                                            Júlia Pedra Santos,  2015

Potser...

Potser no va ser la decisió més encertada però si no hagués dit res ara no estaria amb ell. Era una tarda freda, plovia i estava a casa sola, mirant com una petita gota de pluja relliscava pel vidre de la finestra. Van picar al timbre, era ell, estàvem enfadats. Feia un any que no parlàvem. Quan va entrar per la porta ens vam abraçar i vam començar a plorar. El vaig apartar de mi i el vaig mirar. Una gota relliscava pel seu rostre com la gota de pluja de la finestra. En aquell moment vaig pensar que era el millor moment per confessar-li que l’estimava. Li vaig dir, em va mirar i va plorar encara amb més força. Em va dir que ell també m’estimava. No sabia perquè plorava i li vaig preguntar. Em va dir que era d’alegria. Ara estic al seu costat en una habitació blanca, en un hospital. Després d’estar junts durant set mesos m’ha dit que té càncer, de pulmó. Resulta que el dia que va venir a casa, ara fa un any, li estaven fent proves, encara no estava segur que tingués càncer però tenia el 80% de probabilitats i avui li fan el transplantament de pulmó. Pot ser que no surti de quiròfan. Tinc por. Tinc por de no tornar a veure aquells ulls plens de vida, de no tornar a sentir una abraçada de veritat, que no em torni a regalar un d’aquells somriures que poden il·luminar una nit fosca i freda. Tinc por que marxi per sempre. El tinc agafat de la mà, avui també plou, però amb més força, no hi havia una tempesta com aquesta des de fa anys. Ara dorm, els metges han dit que ha de descansar  perquè durant l’operació haurà de lluitar molt per la seva vida. Només falten cinc minuts perquè marxi a quiròfan. Miro per la finestra. I cau un a gota per la finestra el mateix temps que em rellisca a mi per la cara. S’ha despertat i em mira, em pregunta perquè ploro i li dic que l’estimo, llavors somriu i l’abraço. Arriben els metges i se l’emporten. Porto una hora a la sala d’espera, i just quan el rellotge marca les sis el llum marxa. La gent comença a cridar, el metges corrent d’un costat a l’altre i en aquell moment només sento un metge que diu: “ Marxa, marxa, està marxant!!Oxigen, marxa!!” Passen uns segons de silenci que a mi se’m fan hores, i el llum torna, però és igual, un metge afirma: “Ha marxat, no podem fer res.” No puc respirar, i torno a prendre una decisió, potser la més important de la meva vida. Agafo un bisturí i me’l poso a la nineta, la mà em tremola i de cop torno a néixer, al sentir la mà d’un metge a la meva esquena que diu: “Ja el pots veure, s’està despertant. Resulta que no s’havia mort ell, era una dona a la qual li havia donat un infart. Entro a l’habitació, vaig corrents i l’abraço, al final sí he pogut tornar a veure els seus ulls, sentir una abraçada i veure un somriure preciós.

                                                                                                                                         Noah Gallardo

La decisió inesperada

Potser no va ser la decisió més encertada però va ser la meva decisió, la decisió que potser ho canviaria tot, d'una manera o altra, però canviaria. Encara no tenia el valor de dir el que pensava però aviat ho sabria tothom. Així doncs, amb aquest pensament al cap vaig sortir de casa i vaig anar on vaig cada dia al matí per prendre un cafè, al bar de la cantonada. Després del cafè vaig anar a la feina a recollir uns papers, i finalment vaig arribar al meu destí. “Destí” en els dos sentits perquè allà és on havia d'arribar i també el lloc on canviaria el meu futur. Vaig entrar a l'edifici, el més tranquil·la que el meu cos podia suportar, i vaig esperar a que algú hem reconegués. Per fi un home alt i ben parat d'uns 25 anys em va reconèixer i em va portar a la sala on havia de comunicar la meva gran decisió. Vaig entrar, i vaig veure un munt de gent, i abans de dir o preguntar qualsevol cosa vaig empassar saliva.

Tranquil·la i relaxada vaig començar a dir el meu discurs a tota aquella gent que em mirava amb una mirada penetrant.

Quan vaig acabar vaig sospirar, vaig agafar el got que tenia davant, junt al micròfon i vaig beure aigua. Vaig tornar el got al seu lloc i vaig tornar on estava el micròfon. Vaig agafar aire per dir per fi la meva decisió i... Es va acabar l'acte.

Mireu sóc una actriu i jo faig el que em diuen. Sobre la decisió encara no se sap ja que l'obra encara no està acabada, però no té importància, només és un paper que faig d'una persona que ni tan sols existeix.

                                                                                                         Sofía Redondo

La cullereta de postres em va explicar el secret... (VI)

EL GANIVET I LA CULLERA

La cullereta de postres em va explicar el secret. I em vaig quedar molt sorprès. No m'esperava que a  la forquilla li agradés tan enrotllar-se amb l'espagueti. Em posa molt gelós, però ja ho sospitava. Jo sóc un ganivet atractiu, fins i tot em trobo més atractiu que l'espagueti. Perquè estic més en forma i, a sobre, puc fer a miques l'espagueti. Però ella mai s'ha fixat en mi. Deu ser perquè no li agrada com sóc. Per la sang que deixo per culpa de la carn. M'ha dit ja més d'un cop que li faig fàstic. Però jo no l'entenc perquè ella travessa el menjar i jo no em queixo. La diferència que hi ha entre nosaltres és que potser jo sóc una mica més cruel amb el menjar. Sort que tinc de suport el meu millor amic cullera. No sabria que fer sense ell. A ell li agrada la sopa, però la sopa es fixa en les verdures o sigui que no li agraden els objectes. La sopa normalment està parlant amb el germans bolets. Però l'altre dia la vaig veure amb la carn de pollastre, li encanta la carn de pollastre. A la cullera li agrada molt la sopa però ell pensa que la sopa li pot agradar algú i per això els dos estem tristos, però ens ajuden mútuament. A la cullera li dic cullera, b,é li diem cullera perquè s'enfada molt si li dius per el seu nom, però com que és una cullera li diem cullera. Ens referim a petit. Doncs s'enfada. Ssempre ha odiat els seus pares per posar-li aquest nom. Jo, crec el contrari, em sentiria molt especial perquè si m'han posat aquest nom serà per alguna cosa important per ells. Jo i la cullera esperem que algun dia es fixin en nosaltres, especialment els nostres enamorats la sopa i la forquilla.  
                                                                                                                      Abassi Doumbuya

La cullereta de postres em va explicar el secret... (V)

La cullereta de postres em va explicar el secret, el secret més important que mai pugui explicar ningú !El més segur és que quan te l'expliqui no t'ho creguis perquè és increïble. La veritat, jo al principi tampoc m'ho creia fins que ho vaig comprovar. Bé, anem al gra. Em va explicar el secret del pastís de formatge! Sé que estaràs pensant que estic boja perquè això que una cullereta de postres m'expliqui el secret d'un pastís de formatge és bastant complicat de creure.Però et juro que és veritat. Després ho podras comprovar tu mateix. No t'has fixat mai en que sempre que la gent menja el pastís de formatge de la mare somriu moltissim i fins i tot a algú li ha arribat a caure alguna llàgrima? Doncs mira, el secret és un polsim màgic que només el té la mare. Aquest polsim màgic et porta a la ciutat dels adormits on, flotant, pots visitar els somnis i records perduts de la gent, fins i tot els teus. Aquí, a la ciutat dels adormits tot és senzill. Pots fugir de tota la malicia del món. Pots oblidar qui ets, pots deixar-ho tot de banda. Aquesta ciutat és com el paradís. Només hi ha els somnis i records perduts esborrats. Tu i la cullereta, ningú que et pugui molestar mentre visites somnis, records, imatges. Et puc assegurar que serà el millor que puguis fer. Fins i tot també pot ser que trobis les notes apagades d'una vella cançó. Jo ahir vaig menjar pastís i vaig sentir sensacions que pensava que no existien que això només ho pots sentir quan ets un nen petit que encara no aixeques un pam de terra, quan ets un mocós que tot el que saps fer és pensar en les fades, en els angelets, en els reis mags en què els núvols són de sucre o semblen de nata i te'ls menjaries tots. Quan tot és bonic i tens l'autoestima pels núvols, quan ningú et pot treure la imaginació .Quan vagis a la ciutat dels adormits pensa en visitar a l'àvia, a la tieta i en Pinxu (el gos), perquè quan ets allà també pots retrobar-te amb la gent que ja no hi és que van marxar per no tornar. Fes-me cas i menja't un tros de pastís: serà com tornar al passat però només veient coses precioses i perdudes. Ah, i germanet, sobretot recorda una cosa: en el llarg viatge de la ciutat dels adormits fes cas a la cullereta de postres perquè ella et guiarà i t'explicarà tots els secrets.
                                                                                                                                  Laia Llovera