Potser no va ser la decisió més encertada però es va llançar als meus braços davant de tothom i després em va besar. Jo descalça ensenyava els primers passos de salsa quan va succeir, vaig sentir pessigolles a la panxa va ser lo més bonic que m’havia passat mai, i va ser lo últim que vaig sentir perquè quan se’m va tirar a sobre ho va fer tan fort que els dos vam caure a terra de tal mala manera que em vaig desmaiar. No sabria explicar del tot allò que vaig sentir però si que podria dir que mai més ningú m’havia fet sentir una sensació tan estranya, vaig ser transportada al país dels somnis, i quan em vaig despertar em vaig adonar que tot allò havia estat real. Aquella persona acabava de pujar al meu tren de la vida i des del primer moment vaig estar segura que aquella persona mai en baixaria. Hem passat moltes aventures des d’aquell moment, bones, dolentes i meravelloses, sempre al seu costat. I no, mai m’he separat d’aquella persona i això que ja tinc noranta anys, em passat moltes coses junts des de que teníem vint anys, des del primer petó. Aquella persona, o més ben dit en Cesc, segueix al meu costat. Ell no ha baixat mai del meu tren de la vida, hem passat moltes estacions junts, on molta gent ha pujat al tren i encara més gent n’ha baixat. Encara recordo alguna aventura que vam passar al desert dels caminants, un poble desèrtic, on qui hi va ha de passar caminant per no fer soroll, ja que hi habiten moltes bèsties i no es tracta d’anar-les molestant, en aquell llarg trajecte a peu ens vam perdre i juntament amb uns caminants que passaven per allà que també s’havien perdut vam trobar el camí. Aquesta carta l’escric per tot aquell que no es cregui que el tren de la vida existeix, perquè si que existeix. Però sobretot l’escric pels meus fills, néts i nebots i per totes les generacions següents. Perquè vegin que amb una mica de fe i esperança tot s’aconsegueix. I potser no va ser la decisió més encertada però va ser la millor.
                                                                                                      Ada Sitjar

La soledat i jo

Tot està fosc aquí, tot em fa mal on estic.

No puc trobar la manera de descriure-ho.

Un passeig amb vistes al mar.

Si el veieu per allà feu-li arribar

que el meu amor encara està, l’únic que faig és ocultar-lo.

Què faria ell si ho entengués?

Què faria?

Ara les meves paraules fredes s’han esfumat,

no vull ferir-te si te las dic.

No crec que ho entenguis

Perquè ningú ho entén.

Sola amb un hivern sense sol.

Sola amb la soletat.

                                                          Núria Nevot

Llums de colors

T’estimo,

T’estimo com qui no vol estimar,

T’estimo com la pau a l’harmonia,

Com les decepcions a les solucions,

com la mentida a la veritat.

T’estimo,

Com l’engany a l’error,

Com la punxa a la pell,

Com el buit a l’interior

Com l’espasa dins meu.

T’estimo,

T’estimo,

Els canvis necessiten temps

Jo et necessito a tu

Un camí sense caminant

Un final distant.

T’estimo,

Et portaria a la lluna

Però a causa dels errors,

La mar m’arrossega,

No vull passar al costat obscur,

Tu em fas sentir colors.

Et demano perdó, per tot el mal fet

Per tots els plors sense consol

Per les llàgrimes vessades,

Per anar pel mal camí.

                                                                                                    Marta Torruella, 3r A

Un parell de poemes

T’enyoro..

Te’n vas anar

amb aquella força indestructible,

amb aquell carácter admirable…

que ens feia aixecar-nos

cada dia amb aquell

somriure d’oïda a oïda.

                                        Raul Algar

Cent moments

Amb un mateix principi…

amb cent finals

tots al teu costat.

Una vida per recorrer,

cent moments per compartir

juntament amb mi.

                                      Raul Algar