Tardes al galliner

Podia sentir

l’olor d’aquella

fantàstica Margarida,

tant bonica

com la senyora Aïda,

era magnífic poder

gaudir d’aquell plaer,

em recordava

a les tardes al galliner.

Com un nen

Sóc el nen que té un batec de mantega, el nen que tot ho supera

però busco una sensació, que no sigui sempre la mateixa,

porto una espasa clavada al  meu cor

perquè tot el que desitjo és el teu tresor,

necessito més amor, necessito la meitat de la causa dels meus plors.

Sóc el nen que sempre te’l trobes dormint a les estrelles,

sóc el nen que t' enyora quan  somia que li robes un bes,

buscant el teu somriure, volant mil aventures del revés.

El nen que desitja estar amb tu per mostrar-te una escapada,
el nen que de nit obre les ales per deixar-te hipnotitzada,
el nen que de nit llença senyals per dir-te que  li agrades.

tot això només amb mirades,

tu i jo no necessitem paraules.

                                                                           Pau García, 3r C

La bandera perfecte

Verd, vermell i gris.

Uniformes, sang i pols.

Tres colors

amb descripció de guerra,

                    que junts formen la bandera perfecte.

                                                                      Jordi Mimbrero, 3r C

La nina de porcellana

LA NINA DE PORCELLANA

En algun racó

ens mengem la claror.

Per algun descuit

que intenta omplir el buit

Potser hi alberga la por,

en aquella gèlida olor.

Perquè vol que  l’atrapi,

que atrapi aquell qui fuig,

atrapi al qui s’atura,

al qui s’amaga

però se l’entreveu,

i al qui no mesura.

Potser serà el record;

dels moments,

de les enyorances

i de les esperances.

I potser existeix la por

en aquella gèlida olor.

Perquè l’oblit

prengui el poder,

i la nina de porcellana

continuï en aquell desert,

on hi veu la màgia

del que és incert.

                                                                            Júlia Pedra Santos,  2015

Potser...

Potser no va ser la decisió més encertada però si no hagués dit res ara no estaria amb ell. Era una tarda freda, plovia i estava a casa sola, mirant com una petita gota de pluja relliscava pel vidre de la finestra. Van picar al timbre, era ell, estàvem enfadats. Feia un any que no parlàvem. Quan va entrar per la porta ens vam abraçar i vam començar a plorar. El vaig apartar de mi i el vaig mirar. Una gota relliscava pel seu rostre com la gota de pluja de la finestra. En aquell moment vaig pensar que era el millor moment per confessar-li que l’estimava. Li vaig dir, em va mirar i va plorar encara amb més força. Em va dir que ell també m’estimava. No sabia perquè plorava i li vaig preguntar. Em va dir que era d’alegria. Ara estic al seu costat en una habitació blanca, en un hospital. Després d’estar junts durant set mesos m’ha dit que té càncer, de pulmó. Resulta que el dia que va venir a casa, ara fa un any, li estaven fent proves, encara no estava segur que tingués càncer però tenia el 80% de probabilitats i avui li fan el transplantament de pulmó. Pot ser que no surti de quiròfan. Tinc por. Tinc por de no tornar a veure aquells ulls plens de vida, de no tornar a sentir una abraçada de veritat, que no em torni a regalar un d’aquells somriures que poden il·luminar una nit fosca i freda. Tinc por que marxi per sempre. El tinc agafat de la mà, avui també plou, però amb més força, no hi havia una tempesta com aquesta des de fa anys. Ara dorm, els metges han dit que ha de descansar  perquè durant l’operació haurà de lluitar molt per la seva vida. Només falten cinc minuts perquè marxi a quiròfan. Miro per la finestra. I cau un a gota per la finestra el mateix temps que em rellisca a mi per la cara. S’ha despertat i em mira, em pregunta perquè ploro i li dic que l’estimo, llavors somriu i l’abraço. Arriben els metges i se l’emporten. Porto una hora a la sala d’espera, i just quan el rellotge marca les sis el llum marxa. La gent comença a cridar, el metges corrent d’un costat a l’altre i en aquell moment només sento un metge que diu: “ Marxa, marxa, està marxant!!Oxigen, marxa!!” Passen uns segons de silenci que a mi se’m fan hores, i el llum torna, però és igual, un metge afirma: “Ha marxat, no podem fer res.” No puc respirar, i torno a prendre una decisió, potser la més important de la meva vida. Agafo un bisturí i me’l poso a la nineta, la mà em tremola i de cop torno a néixer, al sentir la mà d’un metge a la meva esquena que diu: “Ja el pots veure, s’està despertant. Resulta que no s’havia mort ell, era una dona a la qual li havia donat un infart. Entro a l’habitació, vaig corrents i l’abraço, al final sí he pogut tornar a veure els seus ulls, sentir una abraçada i veure un somriure preciós.

                                                                                                                                         Noah Gallardo

La decisió inesperada

Potser no va ser la decisió més encertada però va ser la meva decisió, la decisió que potser ho canviaria tot, d'una manera o altra, però canviaria. Encara no tenia el valor de dir el que pensava però aviat ho sabria tothom. Així doncs, amb aquest pensament al cap vaig sortir de casa i vaig anar on vaig cada dia al matí per prendre un cafè, al bar de la cantonada. Després del cafè vaig anar a la feina a recollir uns papers, i finalment vaig arribar al meu destí. “Destí” en els dos sentits perquè allà és on havia d'arribar i també el lloc on canviaria el meu futur. Vaig entrar a l'edifici, el més tranquil·la que el meu cos podia suportar, i vaig esperar a que algú hem reconegués. Per fi un home alt i ben parat d'uns 25 anys em va reconèixer i em va portar a la sala on havia de comunicar la meva gran decisió. Vaig entrar, i vaig veure un munt de gent, i abans de dir o preguntar qualsevol cosa vaig empassar saliva.

Tranquil·la i relaxada vaig començar a dir el meu discurs a tota aquella gent que em mirava amb una mirada penetrant.

Quan vaig acabar vaig sospirar, vaig agafar el got que tenia davant, junt al micròfon i vaig beure aigua. Vaig tornar el got al seu lloc i vaig tornar on estava el micròfon. Vaig agafar aire per dir per fi la meva decisió i... Es va acabar l'acte.

Mireu sóc una actriu i jo faig el que em diuen. Sobre la decisió encara no se sap ja que l'obra encara no està acabada, però no té importància, només és un paper que faig d'una persona que ni tan sols existeix.

                                                                                                         Sofía Redondo