Potser
no va ser la decisió més encertada però va ser la meva decisió,
la decisió que potser ho canviaria tot, d'una manera o altra, però
canviaria. Encara no tenia el valor de dir el que pensava però aviat ho sabria tothom. Així doncs, amb aquest pensament al cap vaig
sortir de casa i vaig anar on vaig cada dia al matí per prendre un
cafè, al bar de la cantonada. Després del cafè vaig anar a la
feina a recollir uns papers, i finalment vaig arribar al meu destí.
“Destí” en els dos sentits perquè allà és on havia d'arribar i
també el lloc on canviaria el meu futur. Vaig entrar a l'edifici, el
més tranquil·la que el meu cos podia suportar, i vaig esperar a que
algú hem reconegués. Per fi un home alt i ben parat d'uns 25 anys em
va reconèixer i em va portar a la sala on havia de comunicar la meva gran
decisió. Vaig entrar, i vaig veure un munt de gent, i abans de dir o
preguntar qualsevol cosa vaig empassar saliva.
Tranquil·la
i relaxada vaig començar a dir el meu discurs a tota aquella gent
que em mirava amb una mirada penetrant.
Quan
vaig acabar vaig sospirar, vaig agafar el got que tenia davant, junt
al micròfon i vaig beure aigua. Vaig tornar el got al seu lloc i
vaig tornar on estava el micròfon. Vaig agafar aire per dir per fi
la meva decisió i... Es va acabar l'acte.
Mireu
sóc una actriu i jo faig el que em diuen. Sobre la decisió encara
no se sap ja que l'obra encara no està acabada, però no té
importància, només és un paper que faig d'una persona que ni tan
sols existeix.
Sofía Redondo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada