Potser no va ser la
decisió més encertada però si no hagués dit res ara no estaria amb ell. Era una
tarda freda, plovia i estava a casa sola, mirant com una petita gota de pluja
relliscava pel vidre de la finestra. Van picar al timbre, era ell, estàvem
enfadats. Feia un any que no parlàvem. Quan va entrar per la porta ens vam
abraçar i vam començar a plorar. El vaig apartar de mi i el vaig mirar. Una
gota relliscava pel seu rostre com la gota de pluja de la finestra. En aquell
moment vaig pensar que era el millor moment per confessar-li que l’estimava. Li
vaig dir, em va mirar i va plorar encara amb més força. Em va dir que ell també
m’estimava. No sabia perquè plorava i li vaig preguntar. Em va dir que era d’alegria.
Ara estic al seu costat en una habitació blanca, en un hospital. Després d’estar
junts durant set mesos m’ha dit que té càncer, de pulmó. Resulta que el dia que
va venir a casa, ara fa un any, li estaven fent proves, encara no estava segur
que tingués càncer però tenia el 80% de probabilitats i avui li fan el
transplantament de pulmó. Pot ser que no surti de quiròfan. Tinc por. Tinc por
de no tornar a veure aquells ulls plens de vida, de no tornar a sentir una
abraçada de veritat, que no em torni a regalar un d’aquells somriures que poden
il·luminar una nit fosca i freda. Tinc por que marxi per sempre. El tinc agafat
de la mà, avui també plou, però amb més força, no hi havia una tempesta com
aquesta des de fa anys. Ara dorm, els metges han dit que ha de descansar perquè durant l’operació haurà de lluitar molt
per la seva vida. Només falten cinc minuts perquè marxi a quiròfan. Miro per la
finestra. I cau un a gota per la finestra el mateix temps que em rellisca a mi
per la cara. S’ha despertat i em mira, em pregunta perquè ploro i li dic que
l’estimo, llavors somriu i l’abraço. Arriben els metges i se l’emporten. Porto
una hora a la sala d’espera, i just quan el rellotge marca les sis el llum
marxa. La gent comença a cridar, el metges corrent d’un costat a l’altre i en
aquell moment només sento un metge que diu: “ Marxa, marxa, està
marxant!!Oxigen, marxa!!” Passen uns segons de silenci que a mi se’m fan hores,
i el llum torna, però és igual, un metge afirma: “Ha marxat, no podem fer res.”
No puc respirar, i torno a prendre una decisió, potser la més important de la
meva vida. Agafo un bisturí i me’l poso a la nineta, la mà em tremola i de cop
torno a néixer, al sentir la mà d’un metge a la meva esquena que diu: “Ja el
pots veure, s’està despertant. Resulta que no s’havia mort ell, era una dona a
la qual li havia donat un infart. Entro a l’habitació, vaig corrents i
l’abraço, al final sí he pogut tornar a veure els seus ulls, sentir una
abraçada i veure un somriure preciós.
Noah Gallardo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada