ULLS
MARAGDA
La
cullereta de postres em va explicar el secret. Aquell tímid reflex brillant em
va solucionar allò que durant tan temps havia sospitat. Darrere els ulls verds
maragda d’aquella dona s’hi amagava una gran tristesa.
D’ençà
que vaig decidir quedar-me tota la primavera a la petita però majestuosa pensió
de la Gisela, una amiga meva de la infància, vaig notar alguna cosa que m’era
del tot estranya.
La
Gisela i jo ens coneixem força. Masses hores de convivència juntes i moltes
anècdotes acumulades al llarg dels nostres dies de jovenetes.
Quan
vaig acabar de sopar, vaig agrair a la Gisela aquell àpat i vaig decidir
retirar-me a la meva cambra.
Mentre
em dutxava, vaig pensar que potser, i només potser, la dona del quadre estava
relacionada amb la meva amiga. Aquella mirada i aquells ulls delataven un
parentesc. I és que realment ho tenia clar, eren els mateixos ulls de la
Gisela.
Però,
qui era aquella dona? I com va anar a
parar aquella pensió, d’un dia per l’altre, a les mans de la meva amiga?
Només
hi havia una explicació. I pensava esbrinar-la.
A
l’endemà, desprès d’esmorzar, queia un sol que feia esclatar els rosers.
La
Gisela em va proposar anar a passejar. Quina gran oportunitat! – vaig pensar —.
No
feia ni deu passes que caminàvem, que amb més ganes que encongiment, li vaig
preguntar pel seu pare. Em va explicar que era a Londres per assumptes de
negocis. Seguidament vaig intentar que s’animés a parlar del tema de l’herència
d’aquella pensió; gestionar-la i cuidar-la era un gran repte, i més amb els
temps que corren.
De
sobte vaig veure a la Gisela nerviosa, incòmode. Em mirà amb la mateixa
intensitat que la senyora del quadre i començà a explicar-me que aquella pensió
no era res més que el resultat de la vida intensa i aristocràtica d’una gran
dama de les lletres, d’una protagonista
del segle XX que va lluitar
contra la dictadura i que, en mig de tot, li aparegué una criatura de la qual
no va poder exercir de mare. L’abandonà
en braços d’una parella jove que mai havia pogut tenir fills. Una parella en la
que la dona morí d’una malaltia abans que ella fes l’any, i l’home la cuidà
durant tot aquell temps com si fos la seva filla, sense ni tan sols reclamar
res a aquella escriptora.
Aquella
casa era l’única cosa que havia pogut deixar-li. Nosaltres sempre havíem pensat
que la seva mare havia mort en el part i que el pare se n’havia fet càrrec.
Ara
entenc les estones de lectura de cartes i manuscrits que la Gisela dedicava
totes les tardes amb aquella quietud, com qui estigués descobrint poc a poc un
gran misteri, tota una vida.
Conèixer
els orígens, rascar l’interior d’una dona que, com qui no vol la cosa, era la
seva mare, li deuria produir un gran sentiment de nostàlgia.
I,
evidentment, llegia un diari que seguia el camí que li havia tocat fer a la
seva mare; enfrontant-se a aquells temps on no es podia ser mare soltera, i on
els temps de repressió i incultura feien tenir les ments apagades, tancades, on
les dones no podien ser lliures d’acció i pensament.
Va
acabar la primavera, jo tenia reservat un viatge a Viena i no podia permetre’m
estar més temps a la pensió. Desvelar aquell secret, va fer madurar a la Gisela
i alhora va poder desprendre’s del gran pes que duia a sobre.
Vam abraçar-nos i ella, amb aquells ulls verds
maragda em va agrair haver pogut passar aquells mesos a casa seva i haver
compartit el que mai pensava que acabaria acceptant.
Amb
l’alegria de l’estiu vaig marxar, i seria jo la que li donaria la sorpresa a la
tardor, anunciant-li el meu embaràs.
Júlia Pedra
