La cullereta de postres em va explicar el secret... (II)

                                                      El secret d'una mort.

La cullereta de postres em va explicar el secret que amb tanta cautela s'havia guardat la màfia d'en Vaixelles. La cullereta havia fet un gran sacrifici explicant-me el secret així que no podia defraudar-la havent mort per una bona causa, i sé que sempre la recordaré al meu cor metàl·lic de forquilla rodamón.

La tarda d'aquell dia vaig estar recollint trastos útils per al viatge que potser servirien en cas d'emergència ja que tots sabem que la màfia d'en Vaixelles és innombrable per a molts per històries esgarrifoses que corren per calaixos i armaris. Així que vaig tenir la motxilla enllestida vaig sortir del meu amagatall tot tapant l'entrada del cau per pròpia seguretat. Més tard vaig arribar a la vila forquilla on m'esperaven un grup de forquilles d'arròs que m'acompanyarien a tant arriscat pla. Al veure’ls em vaig apropar a ells i tot seguit vaig dir la contrasenya en alt perquè sàpiguen que era la forquilla que els havia cridat:

-   Un tros d'arròs podrit porto ! - vaig cridar enèrgicament.

- Nois, és aquest, agafeu-lo! - va cridar un d'ells. Sense entendre res vaig començar a córrer desfavorit , era la màfia d'en Vaixelles que s'havia donat compte del meus plans contra ell . De sobte, a la llunyania, vaig veure la pica, la meva sortida, així que vaig fer un gran esprint i sense pensar-ho dues vegades em vaig llençar dins d'aquell forat. EI viatge per aquell fastigós i putrefacte tub infestat de microbis i bacteris va ser, menys que res, fred i bastant aquós per al meu gust però res comparat amb la maleficència de la màfia de la qual escapava. Al caure del tub em vaig veure en un túnel d'aigües sense sortida , allà vaig passar el temps més monòton de la meva vida de forquilla però llavors vaig veure un rajolí de llum que irradiava claredat sobre el que semblaven unes escales que tot seguit vaig pujar per sortir a l'exterior. Al sortir em vaig trobar sol enmig d'enlloc, no ni havia res, ni un sol cotxe, animal o persona en un radi aproximat d'uns 60 cm als quals arribava la meva vista. Desorientat vaig córrer í córrer sense cap resultat, no sabia on em trobava ni a qui preguntar.

Llavors vaig mirar a la motxilla on tenia guardats uns quants medicaments, suficients per destruir la meva vida de forma ràpida i indolora per sobredosi. I aquí estic escrivint aquesta carta abans de suïcidar-me per recordar qui sóc, perquè estic aquí, perquè se'm faci justícia en un futur.

Kevin Fernández