dissabte, 20 de desembre del 2014

La cullereta de postres em va explicar el secret...



ULLS MARAGDA

La cullereta de postres em va explicar el secret. Aquell tímid reflex brillant em va solucionar allò que durant tan temps havia sospitat. Darrere els ulls verds maragda d’aquella dona s’hi amagava una gran tristesa.
D’ençà que vaig decidir quedar-me tota la primavera a la petita però majestuosa pensió de la Gisela, una amiga meva de la infància, vaig notar alguna cosa que m’era del tot estranya.   
La Gisela i jo ens coneixem força. Masses hores de convivència juntes i moltes anècdotes acumulades al llarg dels nostres dies de jovenetes.
                                                                                                                     

Quan vaig acabar de sopar, vaig agrair a la Gisela aquell àpat i vaig decidir retirar-me a la meva cambra.
Mentre em dutxava, vaig pensar que potser, i només potser, la dona del quadre estava relacionada amb la meva amiga. Aquella mirada i aquells ulls delataven un parentesc. I és que realment ho tenia clar, eren els mateixos ulls de la Gisela.
Però, qui era aquella dona? I  com va anar a parar aquella pensió, d’un dia per l’altre, a les mans de la meva amiga?
Només hi havia una explicació. I pensava esbrinar-la.

A l’endemà, desprès d’esmorzar, queia un sol que feia esclatar els rosers.
La Gisela em va proposar anar a passejar. Quina gran oportunitat! – vaig pensar —.
No feia ni deu passes que caminàvem, que amb més ganes que encongiment, li vaig preguntar pel seu pare. Em va explicar que era a Londres per assumptes de negocis. Seguidament vaig intentar que s’animés a parlar del tema de l’herència d’aquella pensió; gestionar-la i cuidar-la era un gran repte, i més amb els temps que corren.
De sobte vaig veure a la Gisela nerviosa, incòmode. Em mirà amb la mateixa intensitat que la senyora del quadre i començà a explicar-me que aquella pensió no era res més que el resultat de la vida intensa i aristocràtica d’una gran dama de les lletres, d’una protagonista  del segle XX  que va lluitar contra la dictadura i que, en mig de tot, li aparegué una criatura de la qual no va poder exercir de mare.  L’abandonà en braços d’una parella jove que mai havia pogut tenir fills. Una parella en la que la dona morí d’una malaltia abans que ella fes l’any, i l’home la cuidà durant tot aquell temps com si fos la seva filla, sense ni tan sols reclamar res a aquella escriptora.

Aquella casa era l’única cosa que havia pogut deixar-li. Nosaltres sempre havíem pensat que la seva mare havia mort en el part i que el pare se n’havia fet càrrec.

Ara entenc les estones de lectura de cartes i manuscrits que la Gisela dedicava totes les tardes amb aquella quietud, com qui estigués descobrint poc a poc un gran misteri, tota una vida.
Conèixer els orígens, rascar l’interior d’una dona que, com qui no vol la cosa, era la seva mare, li deuria produir un gran sentiment de nostàlgia.

I, evidentment, llegia un diari que seguia el camí que li havia tocat fer a la seva mare; enfrontant-se a aquells temps on no es podia ser mare soltera, i on els temps de repressió i incultura feien tenir les ments apagades, tancades, on les dones no podien ser lliures d’acció i pensament.


Va acabar la primavera, jo tenia reservat un viatge a Viena i no podia permetre’m estar més temps a la pensió. Desvelar aquell secret, va fer madurar a la Gisela i alhora va poder desprendre’s del gran pes que duia a sobre.
Vam  abraçar-nos i ella, amb aquells ulls verds maragda em va agrair haver pogut passar aquells mesos a casa seva i haver compartit el que mai pensava que acabaria acceptant.
Amb l’alegria de l’estiu vaig marxar, i seria jo la que li donaria la sorpresa a la tardor, anunciant-li el meu embaràs.

Júlia Pedra

La cullereta de postres em va explicar el secret... (II)



                                                      El secret d'una mort.

La cullereta de postres em va explicar el secret que amb tanta cautela s'havia guardat la màfia d'en Vaixelles. La cullereta havia fet un gran sacrifici explicant-me el secret així que no podia defraudar-la havent mort per una bona causa, i sé que sempre la recordaré al meu cor metàl·lic de forquilla rodamón.
La tarda d'aquell dia vaig estar recollint trastos útils per al viatge que potser servirien en cas d'emergència ja que tots sabem que la màfia d'en Vaixelles és innombrable per a molts per històries esgarrifoses que corren per calaixos i armaris. Així que vaig tenir la motxilla enllestida vaig sortir del meu amagatall tot tapant l'entrada del cau per pròpia seguretat. Més tard vaig arribar a la vila forquilla on m'esperaven un grup de forquilles d'arròs que m'acompanyarien a tant arriscat pla. Al veure’ls em vaig apropar a ells i tot seguit vaig dir la contrasenya en alt perquè sàpiguen que era la forquilla que els havia cridat:
-   Un tros d'arròs podrit porto ! - vaig cridar enèrgicament.
- Nois, és aquest, agafeu-lo! - va cridar un d'ells. Sense entendre res vaig començar a córrer desfavorit , era la màfia d'en Vaixelles que s'havia donat compte del meus plans contra ell . De sobte, a la llunyania, vaig veure la pica, la meva sortida, així que vaig fer un gran esprint i sense pensar-ho dues vegades em vaig llençar dins d'aquell forat. EI viatge per aquell fastigós i putrefacte tub infestat de microbis i bacteris va ser, menys que res, fred i bastant aquós per al meu gust però res comparat amb la maleficència de la màfia de la qual escapava. Al caure del tub em vaig veure en un túnel d'aigües sense sortida , allà vaig passar el temps més monòton de la meva vida de forquilla però llavors vaig veure un rajolí de llum que irradiava claredat sobre el que semblaven unes escales que tot seguit vaig pujar per sortir a l'exterior. Al sortir em vaig trobar sol enmig d'enlloc, no ni havia res, ni un sol cotxe, animal o persona en un radi aproximat d'uns 60 cm als quals arribava la meva vista. Desorientat vaig córrer í córrer sense cap resultat, no sabia on em trobava ni a qui preguntar.
Llavors vaig mirar a la motxilla on tenia guardats uns quants medicaments, suficients per destruir la meva vida de forma ràpida i indolora per sobredosi. I aquí estic escrivint aquesta carta abans de suïcidar-me per recordar qui sóc, perquè estic aquí, perquè se'm faci justícia en un futur.

Kevin Fernández

La cullereta de postres em va explicar el secret... (III)



EL GANIVET ASSASSÍ

La cullereta de postres em va explicar el secret: feia molt de temps, ella era amiga d’un ganivet el qual havia assassinat un pernil. El tribunal constitucional de coberts va decidir que era culpable. El ganivet va ser condemnat a cadena perpètua sense tall i es va quedar sense poder tallar de per vida. En fi, resulta que el ganivet i la cullereta van treballar junts al millor restaurant de tot Cadis. En aquell restaurant els cuiners i els cambrers eren molt curosos amb els talls de pernil pel tema de la presentació sobretot. Un dia, el ganivet es trobava malament, i va ser l’escollit per tallar el pernil; ja us podeu imaginar el que va passar. Doncs sí, va ser arrestat per assassinat de pernil. Com que el ganivet va anar a la presó, la cullera va passar a ser el cobert més important del restaurant.
Dos mesos després, quan tot el tema de l’assassinat semblava tancat la cullera va descobrir que, en realitat, havia estat el cuiner que havia forçat el ganivet a tallar malament el pernil. Quan la cullera es va adonar va renunciar a la seva feina en aquell restaurant, va dir que no volia continuar i va marxar a un mercat de segona mà. El venedor li va posar un preu de 35 euros però el va haver de rebaixar molts cops perquè ningú la volia comprar. La va rebaixar fins a 17,99 euros.
Al mercat s’hi va passar molt de temps. Fins que un bon dia, al cap de tres o quatre mesos, en Josep, un vell pagès de Girona al qual li agradava visitar mercats de segona mà, quan la va veure, es va enamorar d’ella. La va acabar comprant per 17,99 euros i va tornar cap a Girona. Va ser un canvi radical ja que a Girona estava en una casa de pagès i a Cadis estava en una cuina de luxe. Allà amb el pagès se sentia més a gust. Va acabar vivint allà i va ser feliç per sempre.

Roger Pujol

La cullereta de postres em va explicar el secret... (IV)



EL SECRET MÉS BEN GUARDAT

La cullereta de postres em va explicar el secret que tant volia saber, el secret més ben guardat del Regne dels Colors. Per saber aquell secret, només vaig haver d’anar al restaurant del centre, el més important.
Quan la cullereta em va explicar el secret em vaig quedar de pasta de magdalena... Eren les paraules més boniques que havia sentit mai!
Ningú més sap aquest secret, per això vaig haver de travessar tot el desert del 21, el desert més bonic i horrorós a la vegada, en aquell desert t’hi podies trobar de tot, des de porcs volant fins a serps que una vegada et mosseguen no pots parar de riure.
Jo visc en el Regne dels Colors però a les afores, en un poblet anomenat, Stala, és el lloc més exrtaordinari que podreu veure en tota la vostra vida, sonen cançons per diferenciar les hores, i quan arribes als 10 anys tens dret a 3 desitjos, els que tu vulguis. Jo primer, el que vaig demanar va ser poder volar, com els porcs voladors. El meu segon desig va ser tenir una mascota magdalena! Us podeu imaginar treure cada dia a passejar pel carrer a una magdalena? Doncs és el més divertit que podeu fer, sobretot si us toca una magdalena com la Naliç, quan estic trista sempre m’anima una miqueta, per cert no ho sé si ho sabeu però els del meu poble, les llàgrimes que ens cauen són de colors, per això es diu el Regne dels Colors, la nostra princesa ho va decidir així, en diferenciava dels altres. El meu tercer desig va ser saber com creaven la pluja d’allà, perquè sempre que plovia el cel es tornava colorit de sobte i era molt bonic de veure. Per saber com creaven aquest efecte vaig haver de travessar el desert del 21, quan vaig acabar de travessar-lo, vaig anar al restaurant i aquí em vaig trobar a la cullereta. Dons bé, la cullereta em va respondre els meus dubtes hi ho va fer així:
-Doncs mira, la pluja fa que el cel es torni a colorit per una raó; la gent és més feliç. 

Olívia Vila

dissabte, 13 de desembre del 2014

El departament de llengües de l'INS Vilamajor enceta aquest bloc perquè l'alumnat de 3r d'ESO pugui mostrar al món mundial universal les petites però grans històries que volen explicar-nos. Que la sort sigui sempre amb vosaltres.