LA NINA DE PORCELLANA
En algun racó
ens mengem la
claror.
Per algun descuit
que intenta
omplir el buit
Potser hi alberga
la por,
en aquella gèlida
olor.
Perquè vol que l’atrapi,
que atrapi aquell
qui fuig,
atrapi al qui
s’atura,
al qui s’amaga
però se
l’entreveu,
i al qui no
mesura.
Potser serà el
record;
dels moments,
de les enyorances
i de les
esperances.
I potser existeix
la por
en aquella gèlida
olor.
Perquè l’oblit
prengui el poder,
i la nina de
porcellana
continuï en
aquell desert,
on hi veu la
màgia
del que és incert.
Júlia Pedra Santos, 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada